L'associació TransFORMAS organitza l’InOut, el Festival Europeu de Creacions Artístiques realitzades a la presó. Des del dia 4 i fins el 27 de novembre, el Festival posarà en circulació produccions teatrals i cinematogràfiques que s’han desenvolupat en contextos de tancament penitenciari. L’InOut Festival permet experimentar la presó com un espai de cinema o teatre, apostant pel poder de transformació social. D’aquesta manera, el Festival es viu dins i fora del centre penitenciari.

Aquesta exposició itinerant està formada per cinc plafons sobre dibuixos d’infants realitzats en contextos de conflictes armats sobre les seves experiències viscudes, en els que hi representen armes i soldats, dibuixos sobre les violacions dels drets humans i les seves conseqüències, dibuixos sobre cases i els moviments de desplaçats i refugiats, així com dibuixos sobre la pau.

És el moment. Això s’acabarà avui mateix. El pànic em paralitza. Amb prou feines em puc moure del llit, cada matí. Em consumeix el terror quan obro els ulls, un terror que em bressola cada nit fins caure dormida d’esgotament, i que m’acompanya durant la nit, enmig de somnis angoixants.

Com molts de vosaltres ja sabeu, el dissabte 2 d'octubre ens va deixar per sempre el nostre estimat amic i company José Mª Torruella Casals.

Des de fa més de 12 anys i fins la seva mort, el José Mª ha estat el Secretari de la nostra Associació. El seu compromís i solidaritat envers les persones que viuen amb el VIH fou excepcional. La seva implicació en l'organització del Memorial Internacional de la Sida a Barcelona, al llarg de tants i tants anys, ha fet que aquesta activitat del Projecte dels NOMS hagi esdevingut una de les més importants en la visibilització i conscienciació ciutadana sobre la sida, un dels motius pel qual la nostra associació va ser guardonada el 2005 amb la Medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona. Una medalla que, ara més que mai, hem d’agrair al José Mª.

El José Mª va ser també un dels més actius promotors del Memorial Permanent de la Sida a Barcelona que, des del 2003, acull el Jardí d'Aclimatació del Parc de Montjuïc. El seu compromís social, solidari i altruista, no es va limitar a la lluita contra la sida, sinó que també durant molts anys va col·laborar molt activament com a voluntari de l'AFANOC, l'Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya.

El proper dissabte 16 d’octubre a les 12 del migdia, tindrà lloc un acte públic d'homenatge i comiat definitiu del José Mª al Memorial Permanent de la Sida a Barcelona al Jardí d'Aclimatació (Avda. de l'Estadi S/N, Parc de Montjuïc, entre l'Estadi Olímpic i les Piscines Picornell).

En nom del seu marit, Guillermo Ramos Sedó i resta de la seva família, com també de tots els membres del Projecte dels NOMS, us quedarem molt agraïts si ens acompanyeu en aquest últim adéu, merescut i sincer, a qui tan generosament va dedicar el seu temps i esforç als altres.

El projecte va començar en un moment especialment creatiu dels autors. Setmanalment, cada diumenge, el taller de les dues col·laboradores (dels 3 co-autors), serà l'escenari de les accions creatives, ja fossin d'acció, sempre diversió, o discurs -reflexió-. Sense una banda sonora -o música de fons, que arribaria més tard-, però amb un eix: un gran -en tots els aspectes- llibre sobre ceràmica oriental, des de la prehistòria a moments posteriors, aportació de Josep V. Marín, un llibre que voltava des de la seva infància per la casa familiar.

El següent pas, la decisió de recrear, copiar, reinterpretar les peces escollides, escollides no d'un “pack” sinó successivament, o bé amb dos, cinc, peces alhora, cadascuna al seu moment . Tot resultà un procés sense estridències, natural... L'elecció de les peces, la seva nova forma, la seva “química” -en el sentit estricte del terme... colors, textures-, els seus grafismes. En resultà un seguit de peces, potser cap a la quarantena, i un procés creatiu força satisfactori pels autors. Cada aportació d'algú, gran o petita, en volum o en acció, havia sigut lliure, espontània i acceptada de forma fàcil per la resta dels artistes.

Clica al títol per seguir llegint...

Aquesta és la nota 6 d'un itinerari de creació -i publicació al web que comença aquí-.

I des del web de l'Ajuntament de Vallirana: “L'origen del molí cal remuntar-lo al final del segle XV, datació corroborada per les restes de ceràmica trobades durant l'excavació arqueològica, utilitzades com a runes en la construcció inicial.

Es tracta d'un molí fariner de rodet horitzontal, alimentat per l'aigua de la riera a partir d'una bassa situada al costat del molí, el qual està excavat, en part, dins el terreny natural, aprofitant un desnivell.”

"A partir de l'any 1602 va començar a construir-se, adossada al molí, la masia de Can Batlle". I...






















 
Va acollir el projecte “Ceràmica oriental antiga: recreació”, que es mostra en aquesta web.

Cuando los famas salen de viaje, sus costumbres al pernoctar en una ciudad son las siguientes: Un fama va al hotel y averigua cautelosamente los precios, la calidad de las sábanas y el color de las alfombras. El segundo se traslada a la comisaría y labra un acta declarando los muebles e inmuebles de los tres, así como el inventario del contenido de sus valijas. El tercer fama va al hospital y copia las listas de los médicos de guardia y sus especialidades.

Terminadas estas diligencias, los viajeros se reúnen en la plaza mayor de la ciudad, se comunican sus observaciones, y entran en el café a beber un aperitivo. Pero antes se toman de las manos y danzan en ronda. Esta danza recibe el nombre de "Alegría de los famas".

Cuando los cronopios van de viaje, encuentran los hoteles llenos, los trenes ya se han marchado, llueve a gritos, y los taxis no quieren llevarlos o les cobran precios altísimos. Los cronopios no se desaniman porque creen firmemente que estas cosas les ocurren a todos, y a la hora de dormir se dicen unos a otros: "La hermosa ciudad, la hermosísima ciudad". Y sueñan toda la noche que en la ciudad hay grandes fiestas y que ellos están invitados. Al otro día se levantan contentísimos, y así es como viajan los cronopios.

Las esperanzas, sedentarias, se dejan viajar por las cosas y los hombres, y son como las estatuas que hay que ir a verlas porque ellas ni se molestan.

Esa hora que puede llegar alguna vez fuera de toda hora, agujero en la red del tiempo, esa manera de estar entre, no por encima o detrás sino entre, esa hora orificio a la que se accede al socaire de las otras horas, de la incontable vida con sus horas de frente y de lado, su tiempo para cada cosa, sus cosas en el preciso tiempo, estar en una pieza de hotel o de un andén, estar mirando una vitrina, un perro, acaso teniéndote en los brazos, amor de siesta o duermevela, entreviendo en esa mancha clara la puerta que se abre a la terraza, en una ráfaga verde la blusa que te quitaste para darme la leve sal que tiembla en tus senos, y sin aviso, sin innecesarias advertencias de pasaje, en un café del barrio latino o en la última secuencia de una película de Pabst, un arrimo a lo que ya no se ordena como dios manda, acceso entre dos ocupaciones instaladas en el nicho de sus horas, en la colmena día, así o de otra manera (en la ducha, en plena calle, en una sonata, en un telegrama) tocar con algo que no se apoya en los sentidos esa brecha en la sucesión, y tan así, tan resbalando, las anguilas, por ejemplo, la región de los sargazos, las anguilas y también las máquinas de mármol, la noche de Jai Singh bebiendo un flujo de estrellas, los observatorios bajo la luna de Jaipur y de Delhi, la negra cinta de las migraciones, las anguilas en plena calle o en la platea de un teatro, dándose para el que las sigue desde las máquinas de mármol, ese que ya no mira el reloj en la noche de París; tan simplemente anillo de Moebius y de anguila y de máquinas de mármol, esto que fluye ya en una palabra desatinada, desarrimada, que busca por sí misma, que también se pone en marcha desde sargazos de tiempo y semánticas aleatorias, la migración de un verbo: discurso, decurso, las anguilas atlánticas y las palabras anguilas, los relámpagos de mármol de las máquinas de Jai Singh, el que mira los astros y las anguilas, el anillo de Moebius circulando en sí mismo, en el océano, en Jaipur, cumpliéndose otra vez sin otras veces, siendo como lo es el mármol, como lo es la anguila: comprenderás que nada de eso puede decirse desde aceras o sillas o tablados de la ciudad; comprenderás que sólo así, cediéndose anguila o mármol, dejándose anillo, entonces ya no se está entre los sargazos, ..hay decurso, eso pasa: intentarlo, como ellas en la noche atlántica, como el que busca las mensuras estelares, no para saber, no para nada; algo como un golpe de ala, un descorrerse, un quejido de amor y entonces ya, entonces tal vez, entonces por eso sí.

Seguir llegint...

21 de octubre de 2011

En un comunicado hecho público ayer, ETA anunció “el cese definitivo de su actividad armada”, un cese que pondría fin a más de 40 años de violencia, en los que más de 800 personas han muerto y miles han resultado heridas.

Sóc invisible?

• Baixo les escales, agafada a la barana de la dreta. Sembla que ningú no es fixa en mi.
• Surt una riuada de gent. M’aparto per deixar-los passar. Ningú no m’ho agraeix.
• Segueixo el passadís, caminant entre la gent, però dec ser transparent.
• Els caps no s’alcen. Tothom es mira les sabates, mentre camina.
• Deixo passar una velleta que té pressa. Sembla que no s’ha fixat en el meu gest.
• Travesso les barres giratòries. Només em queda un viatge. Hauré de comprar una nova T-10.
• Més escales: les que baixen cap a l’andana. Hi ha una gentada esperant.
• Els meus talons fan molt soroll, així que molts caps es giren cap a mi. Cap d’ells em mira als ulls. Potser em senten, però no em veuen.
• Camino fins al bell mig de l’andana: no hi ha tanta gent.
• Unes dones cridaneres parlen d’una companya. Es veu que n’ha fet una de grossa, així que la deixen com un drap brut. Parlen com si jo no hi fos, just al meu costat.
• Un home gras m’empeny per posar-se davant meu. No em deu haver vist, perquè no em demana perdó.
• Arriba el comboi. Baixa poca gent, però en puja molta. Jo m’espero per entrar la última, però em desanimo i em quedo a l’andana. Esperaré el següent.
• Veig com un noi perd el tren, però no sembla amoïnar-se. Potser no té cap pressa per arribar a destí.
• S’apropa cap a mi, i es para just al meu costat.
• Giro el cap i el miro. Ell em mira també, i em somriu.

No, no sóc invisible.

Caminan a mi lado muchos hombres.
No los conozco. Me son extraños.
Pero a ti, que te encuentras allá lejos,
más allá de las sabanas y de las islas,
como a un hermano te hablo.

Si es tuya mi noche,
si lloran mis ojos tu llanto,
si nuestros gritos son iguales,
como a un hermano te hablo.

Aunque nuestras palabras sean distintas,
y tu negro y yo blanco,
si tenemos semejantes las heridas,
como a un hermano te hablo.

Por encima de todas las fronteras,
por encima de muros y vallados,
si nuestros sueños son iguales,
como a un hermano te hablo.
Común tenemos la patria,
común la lucha, ambos.
Mi mano te doy,
como a un hermano te hablo.

I sit at my table and wage war on myself
It seems like it's all, it's all for nothing
I know the barricades, and
I know the mortar in the wall breaks
I recognize the weapons, I used them well

This is my mistake. Let me make it good
I raised the wall and I will be the one to knock it down

I've a rich understanding of my finest defenses
I proclaim that claims are left unstated,
I demand a rematch
I decree a stalemate
I divine my deeper motives
I recognize the weapons
I've practiced them well. I fitted them myself

(chorus)
It's amazing what devices you can sympathize, empathize
This is my mistake. Let me make it good
I raised the wall and I will be the one to knock it down

Reach out for me and hold me tight. Hold that memory
Let my machine talk to me, let my machine talk to me

This is my world
And I am world leader pretend
This is my life
And this is my time
I have been given the freedom
To do as I see fit
It's high time I've raised the walls
That I've constructed

(repeat chorus)

You fill in the mortar. You fill in the harmony
You fill in the mortar. I raised the wall
And I'm the only one
I will be the one to knock it down.

El dret fonamental a la salut ha rebut un fort cop amb una de les mesures del conjunt de decisions governamentals espanyoles en temes de salut d'aquests dies d'abril, que es posaran en marxa els propers mesos. Així ho ha considerat un conjunt significatiu d'ONG en resposta a la decisió governamental. Estar empadronat no serà suficient pels immigrants per tenir dret, com fins ara, a la targeta sanitària individual.

El sistema de salut català i espanyol ha pogut assumir des de fa ja dècades l'atenció sanitària a les persones immigrants, amb papers o “sense papers”. El sistema català, per la seva qualitat i eficàcia, ha rebut molta d'aquesta pressió assistencial, ja sigui de “turistes sanitaris” comunitaris o de la població immigrant a Catalunya, independentment de la seva situació legal.

 

S'estima que a Espanya hi ha 500.000 “sense papers”, uns 120.000 d'ells a Catalunya (font: El Periódico)

 

Les ONG -La Taula del Tercer Sector, Fedelatina, ECAS, SOS Racisme...- no només posen sobre la taula els drets humans, la sanitat universal i l'estat del benestar, sinó que es pregunten si la decisió representa un estalvi econòmic real. Si els immigrants són irregulars, no paguen IRPF però paguen impostos indirectes.

 

Les ONG critiquen que les administracions enviïn diners per cooperació i al mateix temps deixin sense cobertura sanitària a ciutadans immigrants del nostre entorn. Hi ha estudis que indiquen que la població immigrant dóna més que rep en les comunitats d'acollida, i altres estudis indiquen que aquesta població no fa un sobre-ús de la sanitat pública.

La societat de Nepal, dividida en castes, amb fortes desigualtats i molt complexa, és el context d'aquesta pel·lícula, basada en fets reals, estrenada aquest febrer i dirigida per Icíar Bollaín. És la història d'una mestra catalana que va a Nepal, als anys 90, per fer voluntariat en una escola.

El sistema educatiu és de pagament i no hi tenen accés els nens de les castes pobres. La mestra crea una ONG aquí per tirar endavant el seu projecte a Nepal. La mestra també crea la seva pròpia escola al país i aplica el seu model pedagògic, al barri més pobre de la capital, Katmandú. Inverteix els seus diners i torna a Catalunya a trobar finançament, de fons públics de cooperació, i privats.

 

Un film basat en una història real que també ens serveix per la reflexió sobre models de cooperació

 

El film està basat, amb elements de ficció, en el llibre "Una mestra en Katmandú", de Vicky Subirana, que va ser mestra al Nepal i que va fundar aquí l'Associació Amics de Vicky Sherpa, associació més tard convertida en la Fundació Eduqual, amb la finalitat de portar a terme projectes basats en la pedagogia i l'educació de qualitat com a eina de canvi social adreçada als més desafavorits.

 

Tràiler de la pel·licula: Katmandú: un espejo en el cielo

Una possible reflexió és que, en el film i en la història real, la complexa realitat d'un país xoca de front amb un projecte pensat amb mentalitat occidental, difícil d'aplicar, tot i que vol ser una solució a un problema també molt real i que dóna algunes respostes.

 

Un film doncs amb moltes lectures i que provoca reflexions sobre els models del món de la cooperació al desenvolupament. Algunes reflexions que s'han realitzat al voltant del film i la realitat en la qual està basada són entorn als models personalistes, i la necessitat de formular projectes adaptats a les realitats dels països “receptors” de cooperació, amb participació activa de les comunitats d'aquests països.

 

També reflexions entorn l'espontaneïtat i de la visió de “descobriment personal dels cooperants”. Altres reflexions, ja fora de l'anàlisi del film, es fan entorn a la tecnificació del món de la cooperació i dels models de les grans organitzacions internacionals de cooperació al desenvolupament. En definitiva, pels que coneixeu gens, una mica o molt el món de la cooperació, una pel·lícula recomanable per estimular la reflexió.

Un "antic" article d'opinió publicat a LaMalla.cat, com a (ara ex) responsable de Comunicació a la FCVS, i acreditat a la Cimera sobre la Societat de la Informació de Nacions Unides (un procés 2003-Ginebra_2005-Tunísia), i "Focal point" en tema TIC i exclusió digital, a Spain, segons ICVolunteers, ONG responsable del Grup de Voluntariat de la Cimera:

El voluntariat, la societat civil i la societat de la informació.


Penúltim post: Apadrinant un chimpancé de Tximpounga gràcies a la Fundació Jane Goodall (a la secció Miscel·lània).

Mireu, al final, la pàgina 39 del document adjunt (en pdf, i a "Europe". A la Cimera de l'ONU sobre Societat de la Informació...). També aquí, encara en línia.