Una pàgina més

One more site

Avui:





 

I més









O a: 











Titular notícies
[Publicat a xarxanet] El doble ascensionista a l'Everest Sergi Mingote intentarà aconseguir un rècord Guinness d'alpinisme en un repte solidari que implica les entitats APINDEP, RODAMUNT, be artsy, i la Fundació Catalana del Síndrome de Williams.

El passat dimarts 12 de juny a les 14.30 hores va tenir lloc la sortida de l'expedició des de la T1 de l'Aeroport del Prat de Barcelona formada per en Pep Vega, en Lluís Cortadellas i el cap d'expedició del projecte esportiu inclusiu i solidari ‘3x8000’, Sergi Mingote.

Tots tres intentaran batre el rècord Guiness ‘3x2x8000 Solidary Project’, que consisteix en afrontar dos cims de 8000 metres. Finalment, Sergi Mingote intentarà pujar 6 cims de més de 8.000 metres d'alçada en només un any.  

Mingote intentarà assolir els tres vuit mils més alts del món, sense fer ús d’oxigen embotellat i en només un any. Si ho aconsegueix haurà superat el rècord fixat per l'italià Silvio Mondinelli, que va pujar l'Everest (8.848 m), el K2 (8.611 m) i el Kangchenjunga (8.586 m) en 3 anys i 64 dies.

El nou repte de Mingote té una finalitat solidària i servirà també per donar a conèixer la tasca que desenvolupen entitats com APINDEP, RODAMUNT, be artsy i la Fundació Catalana del Síndrome de Williams.

El repte es va presentar el passat 22 de maig de 2018, coincidint amb el 15è aniversari de la primera emissió mundial en directe des del cim de l'Everest (des de la cara sud), a càrrec de l'expedició Everest 50 de TV3, també encapçalada per Sergi Mingote.

En paraules de Sergi Mingote, "amb aquest intent de rècord Guinness, més enllà del repte esportiu, tenim per objectiu visualitzar les capacitats de les persones discapacitades i aprofitar per donar a conèixer a entitats catalanes que ens ho demostren cada dia amb el que fan".
Foto, Clara Go
Així, RODAMUNT i APINDEP seran les associacions inclusives protagonistes del repte esportiu i solidari al K2; be artsy, associació que lluita per promoure els drets menstruals i la igualtat de les dones nepaleses, ho serà de l'ascens al Kangchenjunga nepalès; per la seva banda, la Fundació Catalana del Síndrome de Williams protagonitzarà el tercer dels reptes, el del cim de l’Everest.

Des de la cooperativa de consum APINDEP s’ofereixen serveis a les persones amb discapacitat i a les seves famílies de primer i segon grau. APINDEP organitza activitats lúdiques, ofereix teràpies per a persones amb mobilitat reduïda i també disposa d’un Centre Ocupacional.

Al seu torn, RODAMUNT és una associació sense ànim de lucre que promou i organitza activitats de senderisme amb cadires Joëlette perquè les persones amb mobilitat reduïda també puguin conèixer i gaudir de les muntanyes i espais naturals de Catalunya.

El Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat (CAR) ha participat activament de ‘3x2x8000 Solidary Project’ amb diversos estudis mèdics sobre alçada i rendiment, i també col·laboren del repte solidari altres partners com Øn Coach&Communication, que farà el seguiment del projecte pel que fa a la comunicació.

(Kristy Davies, publicat a xarxanet.org amb un altre format, fotografies Clara Go, be artsy). Per gran part de la població global de noies i dones, la menstruació és un període de estrès i vergonya. Algunes d'elles no només tenen accés limitat al coneixement de recursos de higiene menstrual, i espais segurs i privats per disposar d'aquests, sinó que també es consideren elles mateixes i la pròpia menstruació, brutes i motiu de vergonya.

Per combatre aquestes realitats i sensibilitzar sobre el repte de la gestió de la higiene menstrual (MHM), el 28 de maig marca el quart Dia internacional de la Higiene Menstrual. Aquest dia va ser establert per una plataforma de  persones, organitzacions, mitjans i empreses del sector per unir-se i trencar el silenci sobre els aspectes de MHM als que fan front dones i noies de tot el món.

Per moltes noies, aquesta cultura de la vergonya combinada amb una falta d'accés i coneixement de recursos que poden millorar la MHM comporta baixa autoestima i absentisme escolar. Assegurar l'assistència a l'escola i els processos d'aprenentatge és crític per l'apoderament de dones dins dels objectius de desenvolupament sostenible. Anant a escola i poder tenir un compromís en el procés de formació és com les nenes poden assolir tot el seu potencial.

A pobles de l'oest remot de Nepal, on la pràctica del chhaupadi encara preval, la MHM i l'apoderament de dones i noies són un punt clau. El chhaupadi és una pràctica religiosa-social d'origen hindú amb importants components autòctons per la qual dones i noies són considerades impures durant la seva menstruació i subjectes de prohibicions que les priven de solucions a necessitats bàsiques.

Aquestes prohibicions inclouen tocar aliments que han de consumir altri, portar aigua, assistir a l'escola, i entrar a la casa familiar, pel que han de dormir en estables o cabanes. Aquesta pràctica les exposa a violacions, a serps i altres animals, i a inhalació de fum del foc per escalfar-se. Les restriccions per anar a escola danyen la seva educació. Recursos pobres en MHM i poc coneixement en educació menstrual comporten baixos resultats a l'escola, i per tant en l'àmbit laboral, de salut i en tot el seu desenvolupament.

Tot i que el govern de Nepal ha declarat fa una dècada il·legal el chhaupadi, la pràctica està molt instaurada en allò social-normatiu. L'objectiu d'organitzacions de base, entre elles be artsy, és apoderar les noies de l'oest remot de Nepal a través de l'educació comunitària en MHM, i facilitant copes menstruals (Ruby Cup és donant de copes, a més de donacions econòmiques particulars i altres suports) i kits d'higiene. Aquest apropament està pensat per reduir l'absentisme escolar, aportar auto-confiança a les noies i reduir la prevalença i impacte negatiu del chhaupadi incrementant el coneixement de les qüestions de la menstruació a les comunitats.

És important que a dies d'avui hi hagi llum sobre organitzacions que fan possible l'enfortiment de dones i noies a través de l'educació en MHM, i també apuntar que falta molt per acomplir. És amb suport global i sensibilització, juntament amb el compromís d'organitzacions de base locals que vindrà un canvi real que porti benefici a noies i dones de tot el planeta.

(Publicat a xarxanet, 8/5/2018, amb un altre format) Es pot parlar de pobles indígenes no contactats amenaçats al segle XXI? Wagner Moura (Escobar a Narcos) i Gillian Anderson (Scully a Expediente X), amb Survival International, afirmen que sí.

I que necessiten ajuda per conservar terres, cultura, tradicions, llengües, el que podria ser oficialment patrimoni de la humanitat si aquests pobles s'hi posessin, és el que es vol posar de manifest des de Survival Internacional, amb una nova campanya de sensibilització per la qual demana suport de voluntaris i de donants: “Deixeu-los viure”.

Survival Internacional es dedica a la defensa de pobles indígenes des de 1969, a partir de l'aparició en alguns mitjans de notícies sobre el genocidi de llavors de tribus amazòniques. L'organització parla ara d'uns 100 grups humans aïllats encara sense contacte, o poc contactats, al segle XXI, amb les societats majoritàries. Survival es defineix en termes de diversitat humana, d'heterogènia, i de drets humans a preservar.

Treballa per la defensa de comunitats brasileres, índies i asiàtiques, de Paraguai, d'Àfrica central, i així de fins 60 països, i estima que sobre 150 milions d'indígenes amenaçats, que tot i que “el dret internacional reconeix la seva propietat territorial” -explica Survival-, són els que viuen en perill de desaparèixer.


En una nova campanya, Survival International compta amb l'actriu i l'actor per donar a conèixer la situació d'aquests pobles i la tasca 
que cal realitzar per preservar, si hom considera, els drets i la riquesa cultural que aquests grups representen.
Sovint amenaçats per l'espoli a tota costa, per l'explotació de recursos naturals sense miraments a la que malauradament ja estem acostumats. Survival explica que aquests grups, ètnies, pobles, cultures, ajuden a preservar la diversitat biològica dels seus entorns naturals pel coneixement que tenen, la diversitat cultural -necessiten suport en aquest ítem-, i l'ús sostenible dels recursos, assetjats. I el seu sistema immunològic està preparat per fer front a algunes malalties, però no per fer-ho a algunes malalties de la societat majoritària.


En aquesta campanya, Survival ha demanat suport per rebre per correu postal i distribuir tríptics de sensibilització en entitats, centres cívics, biblioteques, comerços, oficines, en espais on es pugui donar a conèixer la seva tasca per augmentar-ne el suport. Podeu imprimir el pòster per penjar-lo en llocs públics i/o privats des d'aquest enllaç.

I hi ha més formes de col·laborar.
 

J. V. Marín, publicat a xarxanet, 5/4/2018. Sobre la situació del cànnabis medicinal, sobre THC i CBD, sobre dones i cànnabis.

A l'últim butlletí de l'organització nord-americana Drug Policy Alliance, fundada per lluitar contra l’estigma que criminalitza els consumidors de drogues, podem llegir-hi el següent: “[...] els que busquen tractament mèdic amb cànnabis són sovint estigmatitzats. Primer cal assumir que la majoria de les persones usen drogues d'algun tipus. Un cop acceptat això caldrà avaluar com responem als usuaris de drogues. Proposem simples avenços en les nostres actituds al voltant de les drogues i les persones que les usen”.

Parlem d’això i d’altres temàtiques relacionades amb associacions internacionals i nacionals favorables a l’ús del cànnabis medicinal en el marc de la fira Spannabis, que va tenir lloc a Barcelona el passat mes de març.

A la primera ponència de les World Cannabis Conferences de la Fira Spannabis 2018 hi ha Garazi Rodríguez, educadora a Metzineres, de la Fundació Salut i Comunitat. Garazi Rodríguez explica com treballen amb “dones supervivents de formes d'exclusió interconnectades”, dones que han usat o usen droga i que han passat per situacions de violència i exclusió.

Maite Paillet, de Muyeres y Cannábis explica que a Holanda, bressol dels coffeeshops, les dones no acostumen a ser “dealers” o expenedores de productes cannàbics. En l'entorn del cànnabis d’aquí, denuncia Pailley, passa el mateix. A més d’intentar estar presents i d’incidir a tots els espais sobre la qüestió de la regularització, Maite Paillet ens explica la iniciativa d'un calendari amb homes que il·lustren els mesos i les llunes per germinar les llavors de la planta. Muyeres ("dones", en bable) és una iniciativa nascuda a Gijón que ara  agrupa dones d'Astúries, Galícia, Cantàbria i Castella i Lleó; l’associació també és motor de REMA, la Red Española de Mujeres Antiprohibicionistas.

En una ponència de caire científic coincidim amb l’Albert Estrada, metge especialista en bioquímica clínica. Estrada atén pacients que valoren començar un tractament amb cànnabis o que ja en fan algun. També treballa en reducció de riscos i en formació, i col·labora amb associacions cannàbiques com RDM i Greenage. El doctor Estrada ens remet a informes elaborats per la International Association for Cannabinoid Medicines, una fundació internacional que vol promoure la investigació sobre el cànnabis i els seus usos medicinals.

“La investigació en el camp de l'endocannabinologia se situa en un punt immediatament anterior al gran boom que podem esperar que es produeixi en els propers anys. Estem redescobrint les oportunitats que ofereix el cànnabis, però encara falta un últim impuls per llançar-nos de debò a l'exploració que aquesta matèria mereix.Tenim molta informació a nivell bioquímic, cel·lular i molecular, i tenim proves empíriques del que la substància provoca en éssers humans. El cànnabis ens acompanya des de fa més de 5.000 anys, però tenim un gran desconeixement del seu ús clínic, i això dificulta la seva aplicació sanitària. Aquest desconeixement té el seu origen en la persecució del cànnabis iniciada cap a la meitat del segle passat, que precisament coincideix amb el període de desenvolupament de la farmacologia. Això ha impedit que el coneixement sobre les propietats medicinals del cànnabis es desenvolupés en peu d'igualtat a la resta d'alternatives farmacològiques”.

Pel que fa a la regularització, defensada tant per la Unió de pacients per la regularització del cànnabis (UPRC) com per l’organització ICEERS, el doctor Estrada ens respon: “Cal una regularització adequada de l'ús del cànnabis i dels seus derivats, tant amb finalitat lúdica com terapèutica. La regularització és imprescindible per combatre els problemes que genera la legislació actual”. Però Estrada no és optimista en relació a avenços en polítiques sociosanitàries en el sector, sobretot donat el context polític actual a l'Estat espanyol.

També li preguntem sobre les garanties de producció: “Avui, la millor garantia de producció i accés segueix sent, sota el meu punt de vista, la producció pròpia. És l’única manera d'assegurar-nos que no tindrem pesticides ni altres contaminants en el producte que consumim. Malauradament, sobretot en el cas dels pacients, aquesta opció no sempre és viable”. Li preguntem pel CBD, el derivat “estrella” del cànem terapèutic: ”En el cas del CBD tenim productes de salubritat garantida, com ara els d'ENDOCA, que produeix seguint els estàndards farmacèutics. Però això, és clar, suposa un increment en el cost al que el pacient ha de fer front. En el cas dels productes il·legals, com el THC, ni tan sols disposem d'aquesta opció”.

“El Cannabidiol (CBD) és un fitocannabinoide que modula l'activitat dels receptors CB1 i CB2 i, per tant, de retruc, també modula l'efecte tant dels cannabinoides exògens com el THC o com els nostres propis endocannabinoides (anandamida, 2-AG...). Però m'imagino que això no es el que més ens interessa saber. Des d'un punt de vista pràctic, el CBD, igual que el THC o que qualsevol altra substància, té una sèrie de propietats que poden resultar d'interès per a determinats pacients. La més destacable és la seva capacitat com a neuroprotector. Protegeix el nostre sistema nerviós central i té un efecte anti-inflamatori: en alguns casos pot ser relaxant i ajudar-nos a alleujar el dolor, però en general el THC és superior, en aquest últim aspecte. Un altre dels punts forts del CBD, com a modulador que és, és la seva capacitat de pal·liar alguns dels efectes secundaris negatius del THC, de manera que molt sovint la millor manera d'emprar-los mèdicament és de forma combinada.Tot i que pot produir certa somnolència, a diferència del THC el CBD no "col·loca", i per tant no està perseguit. El CBD és una substància amb un perfil de seguretat altíssim. Actualment s'està emprant amb èxit i en dosis elevades per tractar casos d'epilèpsia infantil refractària, a l'Amèrica Llatina, i fins ara ha mostrat una falta de risc incontestable”.

L'associació UPRC, que col·labora amb ICEERS, ha estat present a la fira d'abast internacional per donar-se a conèixer entre el públic i els mitjans assistents. Energy Control Internacional, un projecte de l'Associació Benestar i Desenvolupament, també es troba entre les associacions acreditades. Per la seva banda, algunes associacions cannàbiques ofereixen suport en cas de consciència d'addicció.

(foto: Carlos Bohórquez @ni140ni300, fotos, @JosepVMO, excepte logo UPRC)

[Publicat a xarxanet, 26/02/2018] Es coneix el potencial terapèutic del cànem, però la seva regulació i facilitat d'accés va molt endarrerida respecte a altres països.

Membres de l'associació Unió de Pacients per la Regularització del Cànnabis (UPRC) es reuneixen periòdicament a la seu barcelonina de l’ICEERS, que dona suport a l'entitat. “La regulació és necessària no només per les evidències científiques que mostren, per diferents dolences, els beneficis de principis actius cannàbics, sinó que també pot millorar l'accés, el control farmacèutic d'aquests principis, i la investigació”, explica Claudia Zangolini, de la junta de l'UPRC.
Presentació UPRC
Malgrat les evidències, Oscar Parés, membre de ICEERS, International Center for Ethnobotanical Education, Research and Service, diu que “no hi ha un programa d'accés al cànem medicinal. L'únic medicament dins del sistema de salut és Sativex, molt car i que s'usa sobre tot en esclerosi múltiple”. L’ICEERS (International Center for Ethnobotanical Education Research and Service), a més de dedicar-se al cànnabis d'ús medicinal és una organització  internacional que es dedica a la investigació botànica i ofereix informació sobre plantes psicoactives com l’iboga i l’ayahuasca.

A la pregunta sobre en quin moment es troba aquesta regulació al nostre país (un dels temes que més treballa UPRC, en comparació amb altres, Oscar Parés diu “bàsicament molt malament”. Ens remet al mapa sobre la situació de la legalització en altres punts del planeta, de CannabMed. Canadà, 35 estats als EU, Suïssa, i des del passat octubre Itàlia, han avançat molt més en regularització del cànem medicinal.

Aquest avenç s'ha degut en bona part a l'activitat d'associacions d'usuaris, a més de col·lectius de professionals de salut i investigadors. “El juny 2017 el Parlament de Catalunya va regular les associacions de consumidors de cànnabis (quan parlem de “clubs”), el Tribunal Constitucional va il·legalitzar aquesta regulació el desembre 2017, i actualment hi ha al Congrés, al final de la llista de subcomissions, una iniciativa per a una regularització estatal, i tot indica que va per llarg”. Afegeix: “la realitat política i la realitat social van per camins molt diferents, enlloc de multar i de vincular aquest tema amb seguretat ciutadana, s'han de trobar noves altres vies”.

Sobre clubs cannàbics, Claudia Zangolini ens diu que només alguns tenen un servei mèdic homologat i faciliten productes medicinals. Consumeix un preparat sublingual per ajudar a pal·liar el dolor que pateix arran de múltiples traumatismes en ser atropellada en un accident, en un semàfor del qual es troba molt recuperada. “Per mi que no fumo, anar a un club cannàbic, no és gaire plaent. Aquí s'ha donat bastanta legalitat als clubs, que em sembla bé, pel costat lúdic, però som a la cua d'Europa en la qüestió del cànnabis terapèutic. Hi ha clubs que tenen un metge, que et pot visitar fora, però són molt pocs”. “Pels dolors, el cànnabis serveix, com els opiacis, com la morfina en alguns casos, o com el tramadol. M’ha ajudat a recuperar-me. Fa 2 anys que vaig patir l’accident i he passat molts dolors i estrès. El prenc sobretot en gotes sublinguals, però també he usat preparats tòpics. Mai no el fumo”. Sobre la dicotomia entre ús lúdic i ús terapèutic, diu “conec l'ús lúdic de la marihuana, és cert que pot ajudar a tranquil·litzar, al benestar. Depèn de l'ús que cadascú en faci, sempre i quan es faci amb supervisió sanitària, perquè no totes les persones responen igual”, explica.

Zangolini apunta que hi ha bons recursos per tenir aquesta supervisió mèdica. L'associació de pacients UPRC no presta aquest servei, -“és clar, no som doctors, volem ser un pont”- però pot assessorar per tenir-lo. Hi ha preparats sublinguals, vaporitzats, orals, tòpics; a l'associació també es coneix per experiència la indústria del sector, i les garanties de producció.

La investigació acadèmica i clínica existent, a més de per pal·liar el dolor, l'àmbit més conegut, i pel tractament addicional de l'esclerosi múltiple, també apunta a l'ús dels principis actius cannàbics en neuroprotecció, en Alhzeimer, Parkinson, i en el tractament de l'epilèpsia.

UPRC ha participat amb un estand a la fira Spannabis, per donar a conèixer l'associació, on també la Claudia Zangolini, i la Fundació ICEERS, han participat amb ponències a les World Cànnabis Conferences - International Cànnabis Forum que han tingut lloc de forma simultània.
 Part del lot de productes cannàbics sortejat a Spannabis 2018, a benefici de la UPRC @PacientesCanna.

Fotos: ICEERS, Carlos Bohórquez @ni140ni300, Josep V. Marín